ELOGÍI DE LA MENTIDA 161 
El públic que aplaudís una obra meva que jo sa- 
bés dolenta, no tornaria mai més, si estava a la 
meva má d'evitar-ho, ni a aplaudir ni a desaprovar 
cap més fill de la meva inteligencia. 
A menys que, a consciencia que era dolenta, aplau- 
dís la barra de presentar-la a llur aprovació, respos- 
ta digna d'un enemic noble. 
Per la barra, que no és el mateix que la sinceri- 
tat, recurs únic de la gent sense recursos. 
* ko 
Quan algú em prega amb insisténcia que sigui 
sincer, veig que espera, del fons de tot de la seva 
ánima, la mentida més descarada. 
I jo, per condescendencia, li dic la que crec més 
certa veritat. 
Ell se'n va convengut que l'he volgut enganyar 
com a un xinés, que és el que volia. 
I va escridassant que sóc un insincer. 
ko %* 
Si aquell dia, amic meu, haguessis accedit al meu 
prec, t'hauria menyspreat tota la vida. 
La teva negativa n'ajudá a ésser digne, i així te'n 
crec a tu de la meva estimació. 
* ok ok 
El públic que aplaudeix una obra per llur since- 
ritat és el més vil que es pot contixer.. No vull tro- 
ar-lo pas pel meu camí.